Pedra, fang i fusta

La xerrada d’avui es diu Pedra, Fang, Fusta i són els materials que apareixen en aquest tall geològic del terreny que tenim a la vista [Foto 1]. És una proposta que us traslladam avui per donar compliment a la nova llei de canvi climàtic i de transició energètica estatal [Llei 7/2021, de 20 de maig] que exigeix en el seu Article 8.2 que els materials de construcció tenguin la menor petjada de carboni possible.

Els materials que hem d’utilitzar han de donar resposta a una situació climàtica que podem veure en aquest primer plànol [Foto 2]. És un plànol per satèl·lit, pres el 12 de juliol de 2015, a les 2:00 del migdia, on veiem que la radiació del terreny oscil·la entre els 50 graus i els 40 graus. Una temperatura que ha anat augmentant en les últimes dècades. El mateix succeeix en el mar Mediterrani, on la temperatura en els últims vint-i-cinc anys ha pujat de l’ordre de l’1,5 fins als 2 graus Kelvin. Per tant, aquesta llei dóna resposta a intentar mitigar el canvi climàtic i alhora, la proposta que fem nosaltres, és com podem utilitzar els materials amb baixa petjada de carboni i adaptar-nos al canvi climàtic.

El que veiem en pantalla és un mapa hipotètic realitzat pel geògraf mallorquí Joan Bauzà [Foto 3]. En aquest mapa es reprodueixen unes illes imaginàries. Són les illes Balears un cop s’hagin fos els casquets polars. En aquest moment el mar haurà augmentat 66 metres respecte actualment. Llavors, no només haurà canviat, evidentment, el perímetre de les illes, sinó també i de manera radical, el clima, les espècies i els recursos; i amb això les possibilitats de viure aquí seran absolutament reduïdes.

Veiem l’Atles Català dels germans Abraham i Cresques [Foto 4]. És un mapa del segle XIV en què els cartògrafs mallorquins dibuixaven els recursos del lloc. Són mapes dibuixats des dels ports del que s’anava coneixent a partir del comerç i anaven dibuixant els recursos. Entenem que això és el que hem de començar a mirar i entendre: quin és el mapa de recursos que tenim nosaltres aquí a l’illa.

Si descrivim els recursos de la Mediterrània, començam pels que estan sota les aigües. El primer d’ells és la posidònia oceànica. Aquesta planta marina de fulla caduca és imprescindible per a mantenir l’ecosistema de la Mediterrània —és la planta que fa possible la neteja de les nostres aigües i fa possible mantenir l’ecosistema dunar—. Les fulles mortes es dipositen sobre la platja i gràcies a aquestes fulles les pluges de tardor no netegen la sorra de les platges. Aquest volum de posidònia suposa un excedent, és a dir, hi ha més posidònia de la que es necessita per mantenir l’ecosistema i és un material que es pot utilitzar o bé, per finalitat ramadera, o bé per a la construcció tradicional com a aïllament de cobertes; com es pot veure en aquest projecte d’Eivissa o en aquest altre projecte de Palma [Foto 5].
Continuam amb els recursos vegetals. Entram a terra endins. A la zona terrestre trobam tota la massa forestal de l’illa. Aquí [Foto 6] podeu veure amb els diferents colors les diferents espècies en els diferents àmbits. A la Tramuntana tenim un problema i és que hi ha una manca de gestió forestal [...], no hi ha una silvicultura. Una bona gestió forestal de la Serra de Tramuntana reduiria incendis i generaria un excedent de material. Aquest excedent de material també activaria un teixit productiu [...]. Els boscos, a través dels arbres i tota la massa forestal —però ens centrem en els arbres—, absorbeixen CO₂ i amb el carboni construeixen la seva matèria orgànica [Foto 7] [...].

Un altre tipus de recursos són els geològics. En aquest mapa [Foto 8] es mostren les diferents èpoques geològiques de Mallorca. Ens trobam diferents formacions i substrats amb diferents dureses i característiques. En blau tenim les més antigues i dures; i en gris les més recents i toves. Començant cronològicament pel final, trobam l’argila. L’argila com a recurs material que un cop cuit es transforma en material de construcció. El maó —com a peça, potser, més representativa— es pot dur a obra amb el màxim respecte a la mateixa peça. D’una banda, deixant de manifest la seva funció, tant si és estructural —com és el cas de la imatge— [Foto 9], com si no. En aquest segon cas [Foto 10], s’ha utilitzat com trasdossat i acabat, evidenciant amb la seva pròpia col·locació que la seva funció no és estructural. I per l’altre costat, respectar el maó —cada peça— dibuixant tots i cadascun dels maons, per a no tallar‑los ni desaprofitar‑los. Si pot ser, les peces seran cuites amb energies renovables.

Si ens movem en l’estrat del quaternari, tenim una roca anerisca que és el marès, que té dos tipus de formacions: una eòlica i una marina. Aquí podem veure un mapa de les pedreres de marès existents, actives i no actives a l’illa [Foto 11]. Les característiques d’aquest material són molt canviants entre les diferents pedreres; i dins de la mateixa pedrera podem apreciar com hi ha diferents resistències, diferents tipus de tonalitats. El que ho unifica tot és el format de 80 × 40. El bloc té 40cm de gruix i es pot dividir per una, dues, tres o quatre peces. Aquestes són les mesures per a treballar en els projectes. És una roca que té molta inèrcia, té un bon comportament higroscòpic, el podem utilitzar com a element estructural per a parets, també podem utilitzar-lo per elements horitzontals, formant arcs, per a tancar buits o per cobrir grans espais, com aquestes voltes de marès. Fins i tot, en aquesta obra, Utzon l’utilitza també com a paviment.

Un altre dels recursos geològics és la calç que procedeix de les zones muntanyoses on s’acumula la roca calcària. Un dels avantatges de la calç és que es pot fabricar a baixa temperatura i per tant es pot fabricar amb energies renovables i un altre és que durant tota la seva vida útil va fixant el CO₂ que s’ha emès durant la seva fabricació [Foto 12]. A més, és una material amb un comportament higroscòpic molt important, és a dir, serveix com a regulador de la humitat. En aquest cas s’ha utilitzat simplement des de la capa basta, en aquest projecte de Felanitx o en aquest altre de Son Servera.

A més, si feim servir dos materials comentats com són l’argila i la calç podem obtenir dos nous materials: el tapial o el BTC, el bloc de terra compactada. Aquests dos materials tenen la particularitat que no estan cuits, simplement són materials que estan comprimits i aquesta poca calç fa que tenguin un impacte ambiental molt reduït. D’altra banda estam dotant a l’arquitectura, o als habitatges, d’unes qualitats que són les pròpies de la terra: amb una alta inèrcia. Per tant el confort que ens dóna un lloc fresc i la qualitat higroscòpica que afavoreix un lloc sec.

Ens pot servir com a exemple d’un teixit productiu òptim el cas local de les Possessions. Les Possessions enteses com a assentament humà equilibrat amb el paisatge i amb els recursos que aquest mateix paisatge ofereix. Les Possessions es poden entendre com un ecosistema que està en equilibri amb el territori. Producció, autosuficiència i autogestió que produeix cereals, per tant pa; olives, per tant oli; la vinya, per tant el vi i del bosc es treu un altre tipus de produccions com el carbó, el gel o fins i tot la calç. En el cas de les Possessions, la casa no és només l’espai on anem a dormir. La casa és un sistema productiu que fa un ús equilibrat del mateix territori.

A partir dels anys cinquanta, amb el boom turístic, es trenca aquest equilibri existent entre el territori i l’arquitectura i es comença a construir d’una manera totalment desvinculada amb el lloc. Es recorren a energies externes i això ha estat el causant de la crisi climàtica que tenim actualment.

La proposta que us traslladam és d’alguna manera la recuperació de les associacions col·lectives al voltant dels materials locals com es pot veure a través d’aquestes dues pintures renaixentistes [Foto 13]: un en el cas de la pedra, un altre en el cas de la fusta. A partir del 2021 serà imprescindible recuperar les explotacions de les pedreres de marès —ara mateix només queden una quinzena de pedreres actives a Balears en relació amb les mil pedreres que hi havia en funcionament—; caldrà recuperar les teuleres artesanals; caldrà fomentar la transició de totes aquelles fàbriques que es dediquen a la producció de prefabricats de formigó perquè amb la mateixa indústria, amb la mateixa tecnologia, puguin començar a desenvolupar blocs de terra comprimida i que l’incorporin en els seus catàlegs; i caldrà potenciar i desenvolupar la silvicultura local. A partir d’un desastre climàtic, com va ser el Glòria, vam saber que calia desenvolupar una gestió forestal dels residus que s’havien produït perquè aquests es puguin incorporar al sector de la construcció.

Quines són les estratègies que s’utilitzen en els projectes? Fem una analogia entre el funcionament d’un arbre i les estratègies a seguir. Entenem que la matèria viva és el nucli pel qual l’arbre s’alimenta, i veiem aquesta matèria morta, que és la que ha anat desenvolupant i morint durant segles és la part que li protegeix. Per tant, podríem fer aquesta analogia: podríem construir amb un sol material que ens permetés resoldre tots aquests problemes com un arbre? Per tant,és possible que un sol material ens resolgui l’estructura, l’aïllament, la condició acústica i la protecció, fins i tot que tècnicament pugui resoldre totes les unions amb un mateix material?

Aquí tenim dos casos [Foto 14]. A l’esquerra tenim com la fusta massissa, simplement amb un cremat exterior, aconsegueix les seves qualitats de protecció a l’exterior, fins i tot portant-ho a l’extrem on totes les unions són amb fusta. En el cas de la dreta tenim el bloc de formigó alleugerit, cel·lular. S’utilitza per a fer una construcció de 4 × 4 × 4 sense cap mena d’aglomerant que uneixi les peces, totalment en sec. Com veiem a l’esquerra [Foto 15] amb el bloc de formigó cel·lular, o a la dreta amb el BTC, l’estructura i l’espai estan treballant de manera simbiòtica i, si a més, aquesta estructura està realitzada per un monomaterial, estem dient que la matèria està en el disseny de l’espai.
Un dels materials d’estructura lleugera seria la fusta. Mentre que en el cas de l’esquerra [Foto 16] tenim un edifici construït amb un sistema porticat i amb entramat lleuger —un ús molt eficient de la fusta, ja que estem reduint molt el volum de fusta—; en el cas de la dreta, un edifici on se li requereix unes condicions estructurals més grans cal anar a fusta en massa: CLT. Fem servir aquestes jàsseres on les unions no es fan en el pilar, sinó entre pòrtics. Això permet que l’estructura de les jàsseres treballin de manera més eficient, on els moments entre pòrtics es compensen amb els voladissos. Això permet reduir el rendiment constructiu de la jàssera.

Per tal d’assegurar la durabilitat d’aquests materials principals, en certes ocasions, en certs punts, es pot utilitzar algun altre material complementari [Foto 17], que resol les debilitats del material principal. Ja sigui per ajudar, com és el cas en aquests pilars, a la fusta a tocar el terra, en la seva transició i contacte amb l’estructura horitzontal; ja sigui per protegir determinats punts febles, normalment en els extrems superiors i de vegades inferiors dels materials evitant, en el cas de l’esquerra, per exemple [Foto 18], que la fusta es podreixi per la presència constant de neu. O també, que apareguin certs sòcols o remats: en el cas de l’esquerra la fusta s’aixeca perquè no toqui directament el sòl, el terreny, la humitat, i en el cas de la dreta, la pedra que per efecte de la capil·laritat l’aigua pugi per la pedra, s’aconsegueixen aquests petits sòcols. En altres casos, de vegades el material complementari guanya protagonisme i acaba representant un element principal de la construcció, com pot ser aquest doble exemple [Foto 19] d’aquestes dues cobertes lleugeres de fusta. D’una banda l’espai segueix les mateixes lògiques geomètriques del material fusta, en ambdós casos, i alhora complementa el forjat principal de les voltes. Es veu en la secció [Foto 20] que per una banda tenim la coberta lleugera i l’aïllament en la coberta, en l’estructura superior; i a l’estructura intermèdia, el forjat principal, tenim pes i inèrcia. En ambdós casos el material segueix geometries que busquen la coherència amb el mateix material. Busquen les possibilitats del material. En aquesta última [Foto 21] es veula relació gairebé oposada d’aquest espai gravitatori respecte l’espai superior, més lleuger, construït en fusta en aquest cas.

Si fins ara hem vist una sèrie d’estratègies que consistien a resoldre la primera R, la de reduir, que és intentar fer amb els materials el màxim amb el mínim, una altra de les possibles estratègies és la R de reutilitzar. En aquest cas [Foto 22] tenim un exemple de pedres de marès que es trobaven en el solar i com es recol·loquen usant la tècnica tradicional amb ciment, calç i abeuradors; i es recol·loca d’una manera que la peça es torna a utilitzar de la mateixa manera que històricament s’havia utilitzat. En altres casos [Foto 23] ens hem trobat amb el material en el lloc, en aquest cas a causa de la tècnica que s’utilitzà en lloc de col·locar-se amb la tècnica tradicional, el marès es col·loca amb ciment cola i això fa impossible utilitzar les cares que tenen els abeuradors; llavors es tallen les peces i s’utilitzen aquestes cares que normalment anaven com cares ocultes, com a cares vistes, generant tota una estètica que té més a veure amb la lògica constructiva que amb la lògica estètica. En altres casos [Foto 24], aquest és un cafè concert, Can Lliró, un antic forn es transforma en aquest local. L’argila que tancava el forn i les xapes metàl·liques es transformen en aquesta paret. Un altre dels recursos que ens trobem és la Fundació Deixalles que té tot una quantitat de portes i finestres antigues, abandonades, de fusta, que si bé no complirien amb les exigències prestacionals que se’ns demana avui dia per servir com finestres exteriors, sí que serveixen perfectament com portes i finestres interiors, com en aquest cas de Formentera [Foto 25].

L’última de les tres R ens queda la de reciclar, que és quan al material se li aplica algun tipus de transformació. En aquest cas [Foto 26] es tracta d’una rehabilitació d’un habitatge en què hi havia un paviment existent en mal estat de rajoles ceràmiques i que el propietari requeria un de nou per a poder introduir tot el tema d’instal·lació de calefacció. S’opta per assajar un sistema de junta gruixada; i aquesta junta gruixada que no es pot executar només amb un morter que contingui fins, requereix un àrid, per la qual cosa es procedeix a triturar la rajola existent per obtenir l’àrid que finalment serà el material que acaba configurant l’expressió d’aquest nou sòl. Un altre material que tenim a l’hora de reciclar és l’àrid de la mateixa excavació [Foto 27] o l’àrid procedent d’enderrocs, gestionat per algun tipus d’empresa insular com pugui ser MAC Insular. Aquest tipus d’àrids residuals es poden utilitzar per optimitzar el funcionament dels blocs d’argila. Els blocs d’argila, d’entrada són un sistema econòmic, que té poca inèrcia i simplement omplint-la amb aquests àrids reciclats vam aconseguir resoldre la separació entre dos habitatges complint tant els paràmetres acústics, com els tèrmics si després aïllem per fora.

A continuació obrim un altre tema, que és el tema de com la forma i la funció segueixen al clima. Què vol dir això? La forma és el resultat d’utilitzar uns recursos, com ja hem comentat, per aconseguir el confort en unes condicions climàtiques concretes. Tenim el cas de com podem millorar el confort tèrmic, la sensació tèrmica, a l’estiu, en els mesos més calorosos de l’any, on tenim uns índexs de temperatura molt elevats, de temperatura relativa molt alta. Tenim un recurs que és l’embat. L’embat, com sabeu, és el vent de la brisa marina que per cada metre/segon ens baixa la sensació de confort en dos graus. Això vol dir que tenim un recurs fantàstic que és l’embat, que ve perpendicular a la costa, i que comença a les onze del matí quan la terra comença a escalfar-se més que l’aigua, i està fins a les vuit del vespre. Per tant, com han de ser els habitatges al nostre territori? Han d’orientar-se cap a l’embat i les obertures han de ser molt més grans les exposades a l’embat que les que no, per afavorir l’efecte embut, de manera que entra una secció d’aire més gran i es redueix a mesura que entra per augmentar aquesta velocitat. Perquè a més velocitat millora la sensació tèrmica entre dos, tres o quatre graus.

Una altra estratègia fonamental és l’ombra. És una evidència, però en el nostre clima durant la temporada de més calor trobar una ombra s’agraeix. Construir espais amb ombra, estratègicament situats pel que fa a l’orientació i de la mateixa construcció és fonamental. Aquests espais d’ombra redueixen l’impacte de la radiació solar sobre l’edifici, i principalment sobre les seves obertures, com a punts febles. Aquests umbracles poden estar en horitzontal o en vertical i poden prendre forma de parrals, de canyissos, de porxos, de gelosies, construint ombres que protegeixin el mateix edifici d’aquesta radiació solar millorarem les condicions de confort de l’habitant.

Si a aquesta idea de l’ombra li afegim la vegetació [Foto 28] podem aconseguir un sistema dinàmic que canviï d’hivern a estiu de manera que a l’estiu tinguem aquesta protecció, però en canvi a l’hivern se’ns permeti la captació solar. Podem veure a l’esquerra [Foto 29] un cas en el qual s’utilitzen arbres de fulla caduca, de manera que a l’hivern l’assolellament es permet perfectament i a l’estiu la vegetació et protegeix. D’altra banda, en el cas del pati de Formentera, podem veure com cada vegada que l’aire passa a través de la vegetació és capaç de perdre humitat i baixar temperatura. També podem crear microclimes amb patis que si estan descoberts poden baixar la temperatura entre dos i tres graus respecte a l’exterior. Finalment la presència de l’aigua en aquests llocs pot ajudar-nos a refrescar l’aire.

No podem oblidar la inèrcia, especialment en un moment com l’actual en què la major part de fòrums sobre noves propostes per a combatre la crisi climàtica es parla constantment de la importància i gairebé de l’exigència del que és lleuger. Volem recordar que en el nostre clima tenim unes condicions severes de temperatura i humitat. Hem de recordar que en el nostre cas, per exemple, ens trobam amb humitats per sobre del 75% de forma sostinguda durant tot l’estiu. Això és una situació que val la pena afrontar-la des de la inèrcia, això sí, quan sigui produïda mitjançant materials de baixa energia incorporada, o reduint al mínim l’ús dels materials. Aquest és el cas, per exemple [Foto 30], d’aquest sistema de mur amb un forjat de grans llums, en el qual es redueix al mínim la quantitat de material utilitzat; o en aquest altre cas en què el volum de les parets de càrrega també pot aportar aquesta capacitat d’absorbir la calor i la humitat. En un altre cas, mitjançant els blocs de terra comprimida que són un gran regulador de la humitat o l’arrebossat de calç aplicat sobre murs preexistents.

L’última fotografia [Foto 31] és molt important perquè obre un altre tema que és la rehabilitació de tot el patrimoni construït que és majoritàriament construït amb murs de càrrega. Murs de marès i acabats amb morters de calç. Això vol dir que cal ser conscients que aquest patrimoni termodinàmic cal mantenir-lo. Aquests murs de càrrega tenen aquesta qualitat d’inèrcia i higrotèrmica. Per tant, en fer reformes, per exemple en afegir aïllament, aquest aïllament ha d’anar per l’exterior. De manera que sempre tinguem el patrimoni termodinàmic a l’interior.
L’última estratègia seria la d’aïllar. Embolicar l’edifici perimetralment amb un aïllant. Val a dir que aïllament és un concepte certament oposat al d’inèrcia. És a dir que els materials amb molta inèrcia normalment aïllen poc, i els que aïllen molt tenen poca inèrcia. Per tant, hem d’embolicar l’edifici per l’exterior, tant si construïm amb elements lleugers i càmeres ventilades de dues fulles, com si construïm amb sistemes pesats en els quals adossem l’aïllant amb sistemes tipus Sate. L’aïllant ha de combinar-se amb membranes o barreres de vapor. En el cas de construccions lleugeres es tractarà més aviat de membranes que el que faran serà reduir el porus interior cap a l’exterior i permetrà que la construcció segueixi respirant. En el cas de les construccions pesades, com poden ser les de marès, tractarà de jugar amb barreres de vapor, que no membranes, que en aquest cas aprofiten les qualitats higroscòpiques de la fulla interior que emmagatzema humitat i que anirà dissipant cap a l’interior de l’habitatge durant els mesos més calorosos, permetent així es puguin millorar la sensació tèrmica.

Finalment, ens agrada acabar amb aquest dibuix [Foto 32] on l’arquitectura només es fa present en aquestes dues columnes, que podem intuir estan suportant un porxo, estan generant una ombra, però no solament sosté un porxo sinó que també emmarquen un paisatge. Aquest paisatge de la mar on veiem un veler que ens transporta a la idea que està fent una certa brisa, ja que el veler es mou i es mouen les ones. Aquesta brisa l’espectador també la percep des de la seva posició, des d’aquesta taula mirant el paisatge. Si observem aquesta taula veurem un diari que ens indica que ens trobem al mes d’octubre, un termòmetre que diu que fa trenta graus i s’està menjant. Podem endevinar que estam cap al migdia, a la una del migdia, en un moment de molta calor, però la posició de les mans i del peu recolzat sobre de la taula ens expliquen que hi ha un cert confort. Per a nosaltres és bonic descobrir que aquest dibuix en realitat és un dibuix fet per Jørn Utzon a Can Lis, on s’explica que l’arquitectura que ell fa serveix de suport per al confort i de suport per a l’habitar.